PER UNA MOBILITZACIÓ MASSIVA EN DEFENSA DELS NOSTRES DRETS DEMOCRÀTICS I DE L'ENSENYAMENT PÚBLIC
· Judici i càstig als responsables de la repressió contra els estudiants!
Dimecres passat 18 de març les forces policials dels mossos d'esquadra, sota les ordres directes del líder d'Iniciativa per Catalunya i conseller d'Interior en el govern del Tripartit, Joan Saura, van desallotjar als estudiants tancats a l'edifici del rectorat de la Universitat de Barcelona (UB) i van reprimir salvatgement successives concentracions de rebuig.
Els mossos van causar desenes de ferits, no només entre els estudiants, sinó entre els periodistes que cobrien la notícia i tot vianant que mostrés qualsevol gest de repulsa a l'actuació policial, des d'un ancià que esperava a una ambulància, fins a un matrimoni amb els seus tres fills petits. El fet que els responsables policials hagin demanat disculpes als periodistes només és una petita mostra de la brutalitat emprada i del cinisme de la Conselleria d'Interior, que en tot moment ha defensat incondicionalment l'actuació policial davant les crítiques rebudes des de molts sectors, també d’organitzacions de drets humans de Catalunya.
Amb un simple canvi en el color de l'uniforme, els cops de porra dels mossos ens porten a la memòria la repressió de la policia nacional d'Aznar a les manifestacions contra la guerra de l'Iraq, o, més lluny en el temps, les habituals càrregues dels “grisos” contra els obrers i estudiants que lluitaven contra la dictadura franquista. Mossos, “nacionals” o ertzaintzes, una vegada més es posa de manifest que el paper de qualsevol cos de policia és el de reprimir als joves i treballadors que lluitem pels nostres drets, els nostres llocs de treball o en defensa l'ensenyament públic. No només això. Tornem a comprovar que l'aparell de l'Estat segueix sent un niu de franquistes heretat de la dictadura.
El Sindicat d’Estudiants vol transmetre tota la seva solidaritat amb les víctimes de les càrregues policials. Però després del que ha passat és necessari depurar responsabilitats. Exigim la dimissió de Joan Saura, responsable polític de brutal repressió policial. Que tot això hagi passat sota un govern que es declara d'esquerres com és el tripartit és un clar agreujant. Però el Govern ens té acostumats a actuacions més pròpies de governs de dreta que d'esquerres, com ha posat de manifest en nombroses ocasions: amb lleis de privatització de l'educació i la sanitat pública, mesures a favor dels empresaris en la seva ofensiva d'acomiadaments massius de treballadors, aprovant una legislació amb tints racistes, com els centres guetos per a immigrants… Els sindicats de classe, les
organitzacions polítiques de l'esquerra, incloent-hi la base del PSC, de ICV i EUiA, les associacions de veïns i de drets humans, el moviment estudiantil, hem d'obligar al Govern que abandoni aquesta política contrària als interessos de la majoria. Cal exigir que destitueixi immediatament al Conseller Saura, que es depurin responsabilitats, i que es detingui i jutgi a tota la cadena de comandaments que va donar l'ordre o va permetre aquesta acció brutal, a més dels agents que directament van colpejar amb una ferotgia pròpia d'un Estat autoritari als estudiants. Un govern d'esquerres, si mereix ser considerat així, hauria de depurar immediatament l'aparell de l'Estat de tots els elements feixistes.
Però no només el Departament d’Interior és responsable del succeït. Els rectors, especialment Dídac Ramírez, rector de la UB, i Josep Huguet, conseller d'Innovació, Universitat i Empresa (d’ERC), són també part activa del que ha passat. El desallotjament de la UB i les càrregues policials formaven part d'un pla elaborat en els despatxos governamentals. Ells també haurien de deixar immediatament els seus càrrecs per la responsabilitat directa que tenen.
Un pla per a criminalitzar a la joventut i donar un escarment
Les mobilitzacions dels passats 22 d'octubre i 13 de novembre convocades pel Sindicat d'Estudiants i altres organitzacions del moviment estudiantil van ser rebudes pels rectors amb enorme preocupació. Per primera vegada, el Procés de privatització de la universitat pública, conegut com a Pla de Bolonya, començava a ser conegut entre els treballadors, fora dels murs de la universitat.
Fins aleshores, encara que hi havia hagut importants mobilitzacions de rebuig, en general Bolonya era tot un desconegut entre les famílies obreres. Molta responsabilitat d'això recau en els dirigents de CCOO i UGT, que fins al moment neguen que Bolonya suposi l’elitització i privatització de la universitat pública.
A govern i rectors els va apressar elaborar una tàctica que desactivés la lluita contra el Procés de Bolonya per a evitar que, en un context de crisi econòmica com el que vivim, les lluites dels joves poguessin ser una esquerda que desfermés un moviment massiu, no només d'estudiants, sinó també de treballadors. Per a això van treballar en diversos fronts.
D'una banda, van iniciar una campanya molt intensa de desinformació en els mitjans de comunicació sobre el contingut de Bolonya, tractant de crear confusió i enganyar als estudiants i les famílies treballadores. Per un altre, van tractar d'aparentar que negociaven amb els estudiants i que fins i tot cedien a algunes de les seves exigències, per a demostrar el seu esperit dialogant. Finalment, van sobredimensionar en els mitjans de comunicació la tàctica dels tancaments com mètode de lluita contra Bolonya, per a contraposar-la a la mobilització massiva al carrer dels dies 22 d'octubre i 13 de novembre.
Simultàniament, mentre intensificaven els actes a favor de Bolonya, van acceptar la proposta de referèndum defensada per algunes organitzacions universitàries, conscients que era absolutament inofensiva i que no qüestionaria gens ni mica la implantació dels Plans de Bolonya. D'aquesta manera, tant el Govern com els rectors es presentaven amb un “tarannà” dialogant, disposats a negociar amb els estudiants i a arribar a acords. Però realment el que buscaven era desactivar la lluita contra Bolonya.
Quan les vagues i manifestacions convocades posteriorment contra els Plans de Bolonya van resultar més petites de l'esperat, rectors i govern van passar a la següent fase del pla: van accelerar la implantació de Bolonya, augmentant la incorporació de més carreres a la nova estructura grau/postgrau i fent públic algunes altres mesures que es tenien guardades en la recambra (com augmentar les multes a repetidors fins al 100% del cost de la plaça –actualment és el 30% i 50% en segona i tercera convocatòria respectivament). Però també van recórrer a la repressió.
L'objectiu de la violenta intervenció policial contra els estudiants era presentar la situació completament distorsionada, com moltes altres vegades han fet, de cara a l'opinió pública: una minoria de “antisistema” violents provoquen un aldarull al carrer que ha de ser controlat per la policia. Malgrat que hi ha grups minoritaris que consideren la violència gratuïta com el mètode ideal de demostrar el seu “esperit revolucionari”, i d'aquesta manera li fan el joc a les provocacions policials, la càrrega brutal dels mossos contra milers d'estudiants formava part d'una estratègia ben calculada pels responsables polítics: primer van desallotjar als estudiants tancats de manera sobtada i després van treure les porres i els escuts per a donar un escarment general a qui gosava protestar.
Volien ficar la por en el cos als estudiants que participessin en les protestes i llançar un seriós avís que no permetrien cap mobilització més contra Bolonya. A més, davant el conjunt del moviment obrer tornarien a presentar als joves com uns vàndals descontrolats: volien criminalitzar als estudiants per a aïllar-los dels treballadors.
No és casualitat que el desallotjament i la repressió es fes el 18 de març. El 19 de març estava convocada una vaga general contra la LEC pels sindicats de professors i el Sindicat d’Estudiants. No obstant això, nosaltres no vam convocar només contra la LEC, sinó que també incloem a les reivindicacions la retirada dels Plans de Bolonya. Si la càrrega policial podia introduir por a les famílies obreres, molts estudiants, sobretot de secundària, deixarien de participar a la manifestació convocada a l'endemà.
Èxit de la mobilització del 19 de març
Durant els mesos de tancament, els mètodes, sovint sectaris, emprats per grups que es denominen ells mateixos “assemblearis”, van provocar descontentament entre molts estudiants i professors de la pròpia universitat. En aquestes condicions, els rectors i el Govern van valorar que havia arribat el moment de donar un escarment i que ningú mouria un sol dit pels universitaris apallissats.
No obstant això, una cosa és el rebuig de molts estudiants als mètodes sectaris, i una altra ben diferent, que la classe obrera contemplés impassible com els mossos colpejaven amb ferotgia a milers de joves.
El fet que els mossos també agredissin a desenes de periodistes que cobrien les concentracions va tenir molt a veure amb això: A l'endemà, els periodistes indignats van publicar les imatges de les pallisses que van arribar a centenars de milers de persones.
Per això els intents de desviar l'atenció del Govern han fracassat miserablement. La repressió no va desanimar la mobilització del 19 de març, al contrari, la jornada de lluita a Catalunya contra la LEC i Bolonya ha estat tot un èxit. Els professors i estudiants van paralitzar l'ensenyament català. La manifestació de Barcelona va comptar amb cent mil assistents. Amb o sense càrregues, la vaga hagués estat un èxit. En el seguici del Sindicat d’Estudiants, format fonamentalment per estudiants, el rebuig a la repressió policial va estar en tot moment present. “El fill dels mossos a la universitat, perquè no sigui com el seu papà” va ser la consigna corejada per milers d'estudiants en diverses ocasions entre d’altres. Alguns universitaris també es van incorporar a la manifestació, principalment per a mostrar el seu rebuig al succeït el dia anterior.
Tota aquesta experiència de lluita demostra que hem de defugir dels mètodes que divideixen i enfronten als estudiants (com els piquets sectaris, les assemblees antidemocràtiques o les demostracions gratuïtes de violència), però també de les il·lusions que els referèndums o el claustre de la universitat poden paralitzar Bolonya, o que es pot convèncer als rectors de les maldats del procés de privatització.
El 19 de març va tornar a assenyalar que la clau de qualsevol lluita estudiantil està en vincular-se estretament al moviment obrer, mitjançant l'explicació pacient, la mobilització massiva al carrer i una orientació conscient cap a les organitzacions obreres perquè portin endavant una política correcta.
Defensem els nostres drets democràtics
En algun mitjà de comunicació ha aparegut l'anunci de SEPC de convocar una vaga general per al 26 de març contra la repressió. En cas de concretar-se considerem que seria un pas endavant, i oferim el nostre ajut i suport perquè la vaga a la universitat sigui un èxit i perquè la manifestació sigui massiva i pacífica. No obstant això, sí recalquem que creiem que ha de ser una vaga i una manifestació pacífica. Qualsevol altre escenari seria absolutament contraproduent i donaria arguments als que han orquestrat la repressió de dimecres passat. Caure en qualsevol provocació serà utilitzat per a seguir criminalitzant a la joventut.
Fem una crida a totes les organitzacions d'esquerres perquè responguem unides a aquesta agressió. Sens dubte, un posicionament clar dels sindicats CCOO i UGT contra les càrregues policials tindria un efecte positiu entre el conjunt de la població. Si convoquessin una mobilització en solidaritat amb els agredits i per a exigir responsabilitats, aquesta tindria un seguiment massiu i probablement posaria contra les cordes al Govern. Des del Sindicat d’Estudiants creiem que és necessària la mobilització unitària i massiva de tota l'esquerra per a defensar els drets democràtics dels obrers i estudiants. Al cap i a la fi, el que han fet amb els estudiants ho han fet ja també amb els treballadors. Quan els treballadors es mobilitzen per a defensar els seus llocs de treball, per a evitar els acomiadaments que s'estan produint a conseqüència de la crisi
econòmica, els empresaris no dubten a exigir als governs que actuïn enviant a la policia. Els casos de criminalització de les lluites obreres són cada dia més abundants.
Per a evitar la repressió, per a posar fi a les agressions policials, per a obligar al Govern a defensar els interessos de la majoria, és necessària la mobilització massiva i unitària de la classe obrera i la joventut.
Barcelona, 20 de març de 2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario